Els únics que poden fer una bona escola són els mestres

Els únics que poden fer una bona escola són els mestres, entrevista al pedagog Francesco Tonucci.

 

 

Confio que aquesta entrevista oberta a debat, desperti comentaris i reflexions. 

`�64�
Francesco Tonucci Els únics que poden fe
Documento Adobe Acrobat 152.0 KB
Comentarios: 11
  • #11

    Damián Morales (martes, 11 julio 2017 20:09)

    Buenas tardes:

    Después de leer la entrevista y los comentarios, intuyo dos líneas fundamentales de trabajo futuro: formación del profesorado y relación sociedad-escuela-familia. Pues, a partir de nuestra formación podremos dar respuesta a aquellas necesidades del alumnado, pero, sobre todo, si contamos con la colaboración y la acción coordinada del resto de agentes que participan en la comunidad educativa.

    Con el panorama –perfectamente descrito por nuestra compañera Marta–, seguir trabajando con ilusión por el presente y futuro de promociones y promociones de estudiantes me parece, cuando menos, de ser superprofesoras y superprofesores.

    ¡Un abrazo a todos!

  • #10

    Raquel Figueras (lunes, 10 julio 2017 11:34)

    Evidentment que cal canviar moltes coses i no és fàcil, però l'afirmació de Sòcrates que ha citat l'Oriol és prou clara.
    En tots els temps hi ha moltes circumstàncies que fan que no sigui fàcil educar.
    Tonucci és contundent i potser les seves paraules no deixen un regust dolç, però com diu l'Anna crec que vol empoderar el col·lectiu.
    Molts tenim ganes de fer les coses bé, de tirar endavant i encara que no dominem d'avui per demà totes les tècniques i llengües que se'ns demanen, com diu la Marta, si que hem de confiar i anar fent les coses que tenim a mà per anar millorant dia i dia i creure que aquests gestos faran també una millor escola.
    Per mi, la cosa va per aquí, tenim més poder del que ens pensem i no cal tenir-ho tot de cara per anar construint una bona escola.

  • #9

    Marta (domingo, 09 julio 2017 19:10)

    Com diuen els companys, crec que els mestres són molt i molt importants, però se'ls ha de donar la llibertat i les eines per fer la seva feina. Molt sovint ens trobem que voldríem fer una cosa però no ens deixen perquè s'ha de cobrir el currículum, o perquè fas massa soroll si ho fas, o senzillament perquè són pràctiques no acceptades. Jo intento innovar sovint i faig projectes, però acostumo a trobar el rebuig dels companys. També és vital que se'ns formi constantment i obligatòriament. Res de fer cursets a l'estiu sols si volem, crec que hauria de ser obligatori per tothom formar-se contínuament. De la mateixa manera crec que els mestres que no dominen la matèria o que són deficients (en molts aspectes) haurien d'estar fora de les aules.
    També m'agradaria que entressin formadors a les meves classes i m'ajudessin a millorar i que hi hagués col·laboració amb els companys. A altres països això és normal, però aquí és tabú. M'agradaria poder aprendre dels millors, poder entrar a les seves classes i veure què fan i com. M'agradaria tenir temps de preparar-me les classes, corregir, donar una resposta adequada a cada alumne i tot i així encara tenir temps per viure (no com ara, que sóc una esclava de la feina). M'agradaria poder atendre la diversitat i donar a cada alumne l'atenció i l'afecte que necessita, difícil amb classes de 35.
    M'agradaria ser millor mestre, òbviament, com tots, suposo. Però per això necessito temps, ràtios petites, ajuda, col·laboració, llibertat de decisió i suport de l'equip directiu (que massa sovint sols fa cas a alumnes i/o pares en contra dels professors).
    Ah, i també m'agradaria tenir els coneixements i el temps per poder ensenyar a cuinar, escombrar, cosir, córrer, escriure, llegir, estimar, col·laborar, parlar d'economia, de medi ambient, de xarxes socials, de drogues, de sexe, de youtubers, de gamers, i ensenyar-los a jugar a escacs, a Minecraft, a Scratch i a fer blogs, portafolis, vídeos, stopmotions, storyboards, i tot això avaluar-ho al moment, amb rúbriques, amb co-avaluació, avaluació entre iguals, amb l'ús de les TIC i tot amb una bonica plantilla d'ISO. I perquè no, tot en 3, 4 o 5 llengües.
    Sí, m'agradaria ser com el mestre que vol el Tonucci. Però sabeu què? Jo no sóc una "supermestra", sóc una mestra i prou.

  • #8

    Aurora Montserrat (domingo, 09 julio 2017 15:24)

    Jo sóc del parer d'alguns comentaris ja descrits. Els mestres podem fer una bona escola però els paper dels pares, l'educació en valors des de casa és imprescindible per a un major profit de l'escola i que aquesta pugui certament desenvolupar el seu paper d'ensenyar.
    És molt fàcil avui descriure l'entorn de cada un dels nens a casa des de la motivació, manera de pensar, responsabilitat, grau d'exigència que mostren a classe... i sumem amb el respecte que poden tenir vers el professorat.
    Abans de començar la meva experiència com a docent havia sentit a dir vas a una guarderia, i buff!! ho pot semblar.. Com hem arribat fins aquí? El problema apareix quan el percentatge d'alumnes sense ganes, del mínim esforç a mig i llarg plaç, sense motivació, sense entendre la necessitat de la formació arriba a un volum tal que ja fa trontollar el grup classe.

    Què passa a casa? El ritme familiar i la manera de viure ha canviat en pocs anys. Si abans per norma general només treballava un membre de la família, ara tots dos i això es nota. Sembla que pares i professors no estem amb en la mateixa línia, sí en l'objectiu final, però no en el camí per arribar-hi.
    Estem canviat el sistema educatiu, deixem de banda examens i anem per projectes, reduïm continguts ens tornem més democràtics per satisfer més les necessitats o requisits dels alumnes, de vegades sembla que també som més permissius i baixem barem notes. Ens conformem i fem lo fàcil per treballar amb aquests nois i noies que pugen però fem bé?. Ens queixem de vegades que els valors ja no es treballen des de casa i d'altra banda nosaltres també baixem el llistó de continguts i esforç requerit per compensar o treballar aquells aspectes que no es fan a casa? No sé encara... sóc molt nova jo

  • #7

    Anna Giménez (viernes, 07 julio 2017 23:33)

    Quanta reflexió que pot generar una entrevista... Penso que el que ens falta és comptar amb espais de reflexió compartida, tant als claustres, amb altres equips d'atenció, amb les famílies. Les emocions, les frustracions, les reivindicacions queden enlaire, en fòrums com aquest, entre companys, però seguim caminant, amb mil crosses, no sabem ben bé cap a on. Amb quins agents socials hauríem de dialogar realment?
    Però malgrat el panorama que hem dibuixat entre tots, voldria pensar que en els equips educatius sempre hi ha uns quants superherois (Núria) que volen millorar aquesta situació, malgrat tan poca atenció real des de les administracions, que ens omplen de papers i protocols, i es tranquil·litzen ofertant cursos (la majoria pagant, clar, Laura...) i formacions, a vegades tan ambicioses que ni tan sols es poden concloure per falta de pressupost.
    També vull pensar que hi ha famílies que sí s'impliquen, com poden i quan poden (jo també sóc mare i a vegades m'és molt difícil participar en molts àmbits de l'escola, però això sí, confio en les persones amb qui comparteixo la formació de la meva filla). En qualsevol cas, penso que el pedagog italià vol, no tant responsabilitzar els mestres sinó empoderar-los, visibilitzar la importància del nostre paper com a educadors i dinamitzadors socials, més enllà de les aules, amb famílies i comunitat educativa, que hauria d’incloure diferents espais i situacions. I és veritat, Jesús, que hi ha un munt d’agents educatius a afegir a l’escola, però aquesta té a les seves mans que els alumnes facin bon ús de totes aquestes noves estratègies d’aprenentatge des d’una mirada crítica i lúcida. En una societat cada vegada més mecanitzada, més deshumanitzada, el mestre ha de poder oferir un model, tan antic com la vida, humanístic, de curiositat per la cultura i les persones a favor d'una societat plural i justa. La utopia, clar. Cadascun des del seu petit i humil espai.
    Una abraçada

  • #6

    Oriol Dolcet (viernes, 07 julio 2017 13:40)

    Bon dia,

    Primerament volia agrair la descoberta viscuda amb el pedagog Francesco Tonucci, la coherència que exterioritza i els raonaments que desenvolupa fan que sigui un referent en els temps que corren.

    És evident que l’escola la fan els mestres, que un bon mestre pot garantir l’èxit del seu alumnat o el pitjor dels fracassos. Això passarà mentre no es puguin programar robots que ens substitueixin o mentre no descobrim patrons d’aprenentatge vàlids per a tots alumnes (ambdós situacions totalment impossibles). Per aquest motiu, el tema de la formació del professorat és quelcom complicat: en aquest gremi he pogut sentir a molts companys opinant que ells ho estan fent bé i no canviaran, que els que han de canviar són els alumnes... Òbviament, és una guerra que tenen perduda des del minut 1. Aleshores, els que decidim canviar i ens formem, seguint en la línea del que deia la Nuria Benaiges en el seu comentari, no només ens hem de preparar per tal que els nens puguin aprendre democràticament, sinó també en Qualitat, en programar competencialment, en dominar totes les TIC i TAC hagudes i per haver, en el tractament de la diversitat, en els trastorns d’aprenentatge que es posen de moda... arriba un punt que la situació ens supera: Aconseguim mestres estressats, desbordats i poc valorats... som un col•lectiu que ens falta saber-nos fer respectar!

    Pel que fa a la relació família – escola – societat , deixeu-me citar una frase vàlida en el context actual: «Els joves d’avui en dia són uns tirans. Contradiuen els seus pares, devoren el seu menjar i tiranitzen els seus professors.» Hom podria estar-hi més o menys d’acord, la gràcia està en que aquesta cita correspon al pensador Sòcrates d’Atenes (s V aC). Aleshores, ens podríem preguntar què està passant aquí, i és bastant evident: moltes vegades (i cada vegada més) els pares acaben creient el que diuen els seus fills, i moltes vegades els fills prenen consciència de l’opinió dels pares envers una escola, que és concebuda, tal com deia l’Aida en la seva aportació, com un aparcament pels seus fills, on a sobre els exigeixen feina que els obliga a estar pendents a casa o a contractar un professor de reforç. Crec que som alguna cosa més que això!
    Per acabar, en el text m’ha agradat llegir una opinió que encara no havia trobat mai de ningú: “les tecnologies (...) no faran que el mestre sigui millor”. Per una banda, sense adonar-nos-en, crec que les tecnologies fan que els alumnes baixin l’atenció i perdin la concentració en el que realment interessa, i per altra banda, el mestre que no les utilitza està antiquat, és incompetent, un inútil o encara pitjor: no és “guai”!
    No ens adonem que, cada vegada més, augmenten els problemes en la comprensió i la concentració, quan per exemple, per fer i entendre matemàtiques només cal (com fa centenars d’anys) un llapis, un paper i un bon mestre!

  • #5

    Jesús García (viernes, 07 julio 2017 13:27)

    Bones, sé que Francesco Tonucci és un gran pedagog però que ens responsabilitzi als mestres i professors de "fer" una bona escola ... no ho veig adequat.
    L'educació és quelcom compartit: un infant en primera instància rep les cures i educació bàsica del seu nucli familiar, quan comença a ser més autònom, el nen amplia la seva xarxa de relacions i de socialització, sobretot a través de l'escola, però... a mesura que creix coneix altres contextos educatius (formals, no formals, informals) i tots ells són responsables de l'educació. No oblidem tampoc els mitjans de comunicació, que a dia d'avui, també són un dels pilars fonamentals educatius.
    Amb això el que vull dir, és que l'escola ha de deixar de ser pensat com un espai físic, va més enllà, en l'educació hi ha un munt de subsistemes que hi intervenen i, malgrat professors i mestres siguem persones formades per això, la realitat actual és que hi ha molts altres agents educatius, per tant...per fer una bona escola, hem de saber escoltar i deixar participar a la societat.

  • #4

    Norbert (viernes, 07 julio 2017 11:47)

    Bon dia! Al contrari que la majoria, estic en bastant desacord amb el que proposa en Francesco Tonucci. Segueix una perillosa corrent que s'està estenent que es basa en culpabilitzar als docents de tots els mals de l'escola actual. Com es pot intentar pretendre de que si les famílies no eduquen el seu únic fill ho fem els docents en aules amb 30 alumnes. Si l'escola actual està fracassant és principalment per la deixadesa de gran part de pares i mares en l'educació dels seus fills i filles. Trobo que és molt agosarat passar la pilota als docents i que siguem nosaltres els que ens haguem d'encarregar de tota la educació dels infants. I no només això, sinó que haguem d'escoltar com molts pares i mares infravaloran la nostra feina.

  • #3

    Laura Semper (jueves, 06 julio 2017 19:51)

    Bona tarda!
    Jo no tinc gaire experiència com a docent però el poc que he vist no s'assembla gaire a l'ideal que planteja en Francesco Tonucci. Just el que he vist ( he estat a pocs centres) és una escola tradicional i allunyada d'aquesta escola democràtica que diu. Tant de bo la majoria fossin així!
    Alhora m'agrada la sensació que transmet i m'agrada que hi hagi aquest moviment revolucionari a les escoles. Tal i com diu, una bona part la fan els mestres i professors/és però crec que aquests no estan del tot recolzats ni tenen els recursos per a fer-lo. En el moment que bona part de la formació per millorar professionalment és pagant...

    Crec que per començar (o seguir) aquest canvi a l'escola, els docents hem de fer pinya i treballar de manera conjunta però alhora cada cop ho posen més difícil amb la competència que es genera (vegis el famós i criticat tema de les entrevistes i dels perfils...). Considero que no hem de ser il·lusos i veure que és un lloc de treball però alhora és una professió que ha de ser vocacional i per tant, estar disposats a treballar i fer xarxa. Aquesta xarxa és la que permetrà el canvi a les escoles.


  • #2

    Núria Benaiges (jueves, 06 julio 2017 12:17)

    Bon dia,
    En general estic d’acord amb el que exposa a l’article del Sr. Tonucci, però quan afirma que els mestres són els únics que poden fer una bona escola, no estic del tot d’acord. Crec que els mestres som la part que més influència té però que necessitem ajuda per poder arribar a tota l’escola.

    Si analitzo l’escola de fa 25 anys quan jo vaig començar, teníem una mitjana de 27 alumnes amb poca diversitat (comparada amb l’actual) i la comunicació amb els pares era més personal i reflexionada, amb entrevistes o notes escrites a ma. Als mestres es demanava que tinguessin bons coneixements de la matèria, tenir una metodologia que ajudessin els nens a desenvolupar-se i aprendre, i a les famílies.
    Actualment es continua demanat el mateix i s’afegeix coneixement d’un idioma per poder fer classes diferents, domini de les TIC TAC, molta més informació i més automatitzada als pares, paperassa per passar els controls de qualitat de l’escola (ISO,....), diversificació de canals per on arriba la informació (reunions, whatsapp, correu electrònic, notes a l’agenda...), adaptació sovint a canvis de llei i metodologies, més rapidesa en tot i menys personalitzat, pares més protectors, molta més diversitat ( fins hi tot nens amb trastorns greus), ratio més alta (33 alumnes de mitjana), menys capacitat de prendre part a les decisions del funcionament de l’escola per part del docent, més complicitat escola pares per sobre del mestre ( parlo per la concertada on estic)..... i les condicions laborals, els espais i horaris són els mateixos.
    Aconseguim mestres estressats (mai n’havia vist tants al meu voltant!), desorientats i buscant cursos de salut emocional, Neuro-linguística, lideratge, pràctica reflexiva.... fora d’horari (a banda de la formació que obliga i és d’interès per l’escola), que els puguin mostrar una mica de llum. Potser ens hem d’empoderar ! Creure que som els únics que podem fer una bona escola i posar condicions!
    Posar condicions per poder fer una escola democràtica on es respecti el dret també pels professors, per atendre les necessitats del nostre alumnat, les famílies i que això ens faci feliços a tots.

  • #1

    Aida Pérez (jueves, 06 julio 2017 08:05)

    Bon dia! Desprès d'haver llegit aquesta entrevista, estic d'acord amb alguns aspectes dels que es parla i en el que Francesco Tonucci dona la seva opinió, sobretot el que diu de les relacions familia-escola i sobre la formació del bon mestre.

    Actualment, la relació que tenen els pares amb l'escola,per a ells (ho he pogut veure i viure) és una obligació. Molts d'ells creuen que els seus fills estan fracasant per culpa de nosaltres, de l'escola, perque no els hi donem les eines o perqué no fem el que hem de fer. Ens veuen com aquelles persones a les quals deixo el meu fill/a de bon matí i que e'l tornen per la tarda, amb feina, deures, que ja els han explciat i que per tant ja saben fer, i si nó, doncs que els hi ensenyin millor.
    Veuen l'escola com un recinte on deixar al seu fill, i als mestres, com cuidadors. No els importa què fan o què no i això no ajuda, perqué moltes veagdes, nosaltres, els mestres, necesitem posar en comú les vivéncies, les engoixes, preocupacions, els sabers dels nostres alumnes per tal de poder proprcionar-los el que necessiten, i els apres ni acudeixen a aquesta crida.

    També crec que la formació que nosaltres tenim, a vegades és molt poc adequada, neessitem formació en molts contignuts i temes, que ens ajudaran a millorar tant personalment, com en l'escola i a l'escola. Perquè tothom volem ser bons mestres i fer que els nostres alumnes estiguin bé, aprenguin i millroin, i moltes vegades, no podem per manca d'informació, formació i ajuda.

    Aquesta és, i recalco, la meva opinió personal, vers el que he estat veient al llarg dels anys que he treballat com a mestra.