Piaget i Coaching

“Un aporte especial para el Coaching es el realizado por Jean Piaget, que con su Pedagogía Operativa parte de la filosofía de que “todos lo que le enseñas a un niño evitas que lo aprenda”. El reto para el docente, en esta metodología, es como incorporar a los deseos de los niños de aprender sobre algo (por ejemplo, sobre los dinosaurios), las demás materias también implicadas: Matemáticas, Lenguaje, Física y Química. Se trata, como en Coaching, de encontrar la motivación y seguirla, y no de aprender por obligación. Mostrar a alguien, tenga la edad que tenga, siempre es un proceso engorroso, pues es reconocer que el poder de aprender no está en la persona que ejerce la docencia, sino en el alumno, y eso requiere un esfuerzo adicional. Es así como el modelo del Coaching puede aportar mucho a la enseñanza”

 

 

Página 50 del libro PNL & Coaching. Una visión integradora, por Vicens Olivé Pibernat y un equipo de coaches. Editorial: RIGDEN-INSTITUT GESTALT

Comentarios: 6
  • #6

    Dani (martes, 11 julio 2017 12:07)

    No estoy del todo de acuerdo con la afirmación de: “todos lo que le enseñas a un niño evitas que lo aprenda”, ya que habría que diferenciar los tipos de aprendizaje. Hay algunos aprendizajes que se deben enseñar, por ejemplo en educación física realizar un mortal en gimasia deportiva, y otros que se deberían inducir los deseos para que el alumnado quiera aprenderlos y poder incorporar los otros como bien dice el texto de Piaget y Coaching sobre los dinosaurios e implicar las otras materias.

  • #5

    Piaget i docencia coach (domingo, 09 julio 2017 13:40)

    Piaget ha aportat molt a l’activitat docent amb les seves teories que ens parlen del moment evolutiu, dels processos d’assimilació i acomodació, de l’estructuració dels pensament mitjançant la interacció amb l’entorn i amb si mateix. De forma recurrent i per diferents motius i necessitats es tornem a activar les seves teories com a referents necessaris per fer possible altres formes de fer efectiva la funció docent i aconseguir un impacte major que la instrucció. Sembla interessant podem combinar les seves teories amb les aportacions que ens ofereix el coaching per poder fer una aposta per una docència mes compromesa amb el protagonisme i capacitats del propi infant i jove i generar en ells la necessitat d’aprendre i d’assegurar el seu control de la realitat.
    En el mon de l’educació hem d’aturar-nos, fer una gran pausa per redefinir el camí que fins ara estem seguint i negociar noves formes ( ja inventades ) per iniciar processos d’E/A on es respecti el moment evolutiu, es faci de guia no d’instructor/control en el descobriment, impulsar que es generi la emoció i la necessitat de recerca conscient de la realitat.
    Parlem d’un docent que treballa la seva autoconsciència i que efectua mitjançant el procés d’interpretació i reintegració d’allò nou que trenca els esquemes que autolimiten l’experimentació i el creixement autònom i reflexiu.
    El docent ha de buscar generar el conflicte cognitiu, partir d’allà on estan els coneixements i esquemes previs, per aconseguir el procés d’assimilació i acomodació i així de forma espiral incrementar la autonomia reflexiva dels alumnes. I ho pot fer des de la seva actitud de coach , aquest posicionament li li fa responsable i pren consciencia que pot exercir un lideratge utilitzant les estratègies conversacionals de forma que potenciïn una millora en la dinàmica i benestar de l’aula.
    Pot fer que la vida a l’aula sigui un viatge amb importants desafiaments i quiebres amb els que es vol enfrontar, per resoldre amb èxit el potencial d’aprenentatge i creixement dels seus alumnes i del mateix.
    Aquesta capacitat transformadora te també una vessant alliberadora de les tensions i del patiment que sovint estan latents dins de l’aula i per tant , pot reduir el bloqueig emocional on pot trobar-se el alumne conductual o desmotivat. A mesura que l’alumnat es sent acceptat, respectat i estimulat i que ens dóna el seu consentiment podem acompanyar per que sigui possible l’aprenentatge.

  • #4

    Teresa (miércoles, 05 julio 2017 11:40)

    La frase de Piaget "Tot el que ensenyes a un nen evites que ho aprengui" és el resum del que fins fa no massa anys era l'ensenyament: una docència bastant unidireccional i poc participativa.
    Però, d'un temps ençà, l'educació s'encara de manera molt més experimental i participativa, un treball d'aula més competencial. Ara ja ens ve marcat des del departament, tot i que bastant professorat hi treballa per iniciativa pròpia, encara que ens falta molt camí per recórrer i trencar amb antics esquemes.
    Penso que ens falta, a nivell de col.lectiu, perdre la por a prendre noves iniciatives.

  • #3

    Xavier Roy Capell (martes, 04 julio 2017 21:08)

    Estic molt d'acord amb la aportació que fa Piaget a la Pedagogia Operativa quan diu que "tot el que ensenyes a un nen evites que ho aprengui". Durant els meus anys de docència he pogut comprovar algus de les conseqüències que aquest fet produeix: 1.- No genera aprenentatges significatius per als infants. 2.- Atempta contra la creativitat i la imaginació, si els hi diem què i com han d'aprendre és difícil que després per si sols generin pensament creatiu, el que ens porta a la 4.- Fem nens depenents, no els deixem experimentar lliurement per tant sempre esperaran que algú els digui que han de fer, i això em genera una pregunta... Qui no ha sentit la frase:"aquesta juventut d'avui no té iniciativa per res?" Dòna què pensar no?? 5.- Limitem i reproduïm el coneixement, no hi ha evolució!! Si diem a un infant com ho ha de fer serà difícil que trobi una altra manera de fer-ho, que podria ser, inclus millor que la que el mestre explica. Si donem al nen un material i li diem quines característiques té sense que ell ho descubreixi, pot ser l'estem privant tant a ell com al propi mestre, de descobrir-ne de noves. 6.- No respecta el ritme de creixement maduratiu propi de cada nen, pretenem que tots aprenguin el mateix al mateix moment. I jo em pregunto, a cas els nens comencen a caminar i a parlar tots al mateix moment? Si entenem que en aquestos casos cada nen ho fa al seu ritme, per què ens costa tant d'entendre que en els processos d'ensenyament aprenentatge passa el mateix?!
    Pot ser a algú se li acut alguna altra consequència que produeix anticipar-los els aprenentatges als infants abans de que ells experimentin.

  • #2

    Núria (martes, 04 julio 2017 00:37)

    Hola a tots i totes! Em sembla fonamental per a l'educació recuperar aquests autors avui dia. Els i les alumnes sovint no mostren interès per als continguts de les matèries i quan hi pensem ens n'adonem que malgrat voler fer les classes diferents ens trobem repetint patrons. En el meu cas, a cicles formatius, alguns mòduls més teòrics solen ser: jo explico, es prenen apunts o no, algun exercici i examen/dossier/activitat. Resultat de l'aprenentatge=poc o gens.
    Crec que perquè el professor o professora esdevingui un/a bon/a guia cal tenir gran domini de la matèria, saber gestionar el grup classe, controlar el temps, etc. D'altra banda, també crec que l'edat de l'alumnat és un factor a tenir en compte. Què en penseu?

  • #1

    Laura (lunes, 03 julio 2017 19:15)

    Bona tarda companys/es:

    L'enfoc constructivista de Piaget ens recorda a la maièutica socràtica on el centre de l'aprenentatge és l'alumne i no el professor. L'actitud del professor radica en la seva funció de guia, motivant a l'alumne a gaudir d'allò que està aprenent.

    Justament, ara m'estic llegint El Metge, una novel·la que segurament tots coneixeu. En aquesta història trobem a un noi que té un desig irrefrenable de ser metge (sobretot per la mort de la seva mare en la seva infància), aquest element biogràfic el marcarà i viatjarà al'altra punta del món per a fer-se metge. El professor que lidera l'acadèmia entén la necessitat de que a part d'anatomia, plantes curatives, etc. pròpies de la disciplina; els alumnes també han d'apendre de lleis, filosofia i altres disciplines importants en l'Antiguitat.

    El seu gran repte, que els alumnes gaudeixin d'igual manera d'aquestes assignatures, i com ho aconsegueix? Doncs despertant el seu "joc interior", les seves ganes d'aprendre a aprendre, fascinant-los amb unes classes amb diàleg, endevinalles, on els alumnes són els protagonistes i van extraient el seu potencial poc a poc i descobrint que conèixer més disciplines els ajuda a ampliar la seva perspectiva alhora de diagnosticar a un pacient ja que els converteix en professionals capaços d'interpretar de manera més global i afrontar els reptes amb més eines i de manera més humana alhora que professional.

    Espero els vostres comentaris.

    Laura