Espai per compartir en el fòrum, el nostre conte del treball 7

Aquest és un espai per compartir el nostre conte i que tots el podem fer servir a les nostres classes. La millor forma per incorporar-ho al fòrum és fer una copia i enganxar del vostre treball.

Comentarios: 13
  • #13

    Míriam Bastos (sábado, 14 julio 2018 23:12)

    Alguna vegada he utilitzat aquest conte quan he parlat sobre els conflictes. Espero que us agradi.

    El dado que pacificó mi tablero

    Yo no lo sabía, pero las fichas blancas y negras de mi juego favorito se odiaban a muerte. Cada noche, mientras yo dormía, peleaban por la única casilla multicolor del tablero, a la que las blancas llegaban siguiendo el caminito de casillas blancas que cruzaba su reino, y las negras siguiendo otro caminito de casillas negras que atravesaba el suyo.
    Aquella lucha tan igualada parecía no tener fin, así que el señor Dado les propuso la partida definitiva: se enfrentarían los líderes de cada bando, y el vencedor se quedaría con la casilla multicolor para siempre.
    - Para evitar trampas -añadió Dado-, ambas pasarán la noche anterior aisladas y vigiladas por mí. Yo las llevaré luego a su casilla de salida.
    Tanto dolor había dejado en las fichas aquella feroz guerra, que no dudaron en aceptar la propuesta del viejo y sabio señor Dado, quien, al caer la noche, llevó a ambas fichas a un lugar secreto del tablero. Estas esperaban algún tipo de premio o discurso pero, para su sorpresa, solo encontraron dos cubos de pintura, uno blanco y otro negro.
    - Cambiaréis vuestros colores esta noche, y mañana jugaréis la partida con el color al que siempre os habéis enfrentado. Tenéis la misma forma, y solo cambia vuestro color, así que nadie se dará cuenta; pero tampoco podréis decírselo a nadie.
    Las fichas obedecieron sorprendidas, y al día siguiente viajaron hasta llegar a la casilla de salida de cada uno de los caminos.
    La ficha negra, toda ella pintada de blanco, cruzó el reino de las fichas blancas entre aplausos y gritos de ánimo, sin que nadie supiera que estaban aclamando a la mejor de las fichas negras. Allá por donde pasaba recibía flores, regalos y muestras de cariño de fichas grandes y pequeñas. Viendo la ilusión que generaba ganar aquella casilla, la ficha negra descubrió que el reino de las fichas blancas no era tan distinto del suyo, aunque fueran de colores opuestos. La partida comenzó, y en su emocionante viaje por el caminito de casillas blancas a través del reino rival, la ficha negra se sintió un poquito menos negra. Hasta que, llegando al final de la partida, cuando estaba tan cerca que podía verse la última casilla, la ficha negra no recordaba ninguna razón para detestar a las fichas blancas. Entonces se encontró frente a frente con la ficha blanca, toda ella pintada de negro, y sintió un fuerte deseo de abrazarla como a una de sus hermanas. La ficha blanca, que había vivido algo muy parecido en su viaje por el país de las fichas negras, sintió lo mismo. Y, olvidando la partida, ambas avanzaron hasta la casilla multicolor para fundirse en un gran abrazo.
    Casi nadie entendía qué había pasado, pero daba igual. Todas tenían tantas ganas de paz, que no dudaron en lanzarse a la casilla multicolor para seguir abrazándose unas a otras y celebrar el fin de la guerra.
    Desde entonces, cada noche, la casilla multicolor se llena de fichas blancas y negras, y de los dos cubos de pintura que puso allí el señor Dado, para que quienes quieran ver el mundo con los ojos de los demás puedan hacerlo siempre que quieran.

  • #12

    Montse Bragulat (viernes, 13 julio 2018 22:12)

    TEMA: És un conte que ens convida a reflexionar sobre els nostres prejudicis. Quantes vegades ens equivoquem sobre el que pensem de les persones. Quantes vegades creiem que tenim la veritat absoluta sense saber-ho del cert, sense ni haver-ho comprovat. Quantes vegades a la nostra vida traiem conclusions quan hauríem d’observar millor? O estar més conscients (“Aquí i Ara” sobre el que fem?). També ens parla de com a vegades no tenim l’oportunitat de rectificar, de demanar perdó, i això ens pot fer sentir culpables durant un llarg període de temps.
    D’altra banda, també ens parla de la generositat, l’home amablement va compartir les galetes amb la noia sense pronunciar cap mala paraula ni fer cap mal gest. Malgrat tot, sempre hi ha persones disposades a donar un cop de mà sense esperar res a canvi.


    CONTE: "EL PAQUET DE GALETES"

    Una noia estava esperant el seu vol en una sala d’espera d’un gran aeroport. Com que havia d’esperar molta estona, va decidir comprar un llibre i també un paquet de galetes.
    Va asseure’s en una sala de l’aeroport per a poder descansar i llegir en pau, i va deixar les seves coses al seient del costat. Deixant aquest seient entre mig, va asseure’s un home que va obrir una revista i va començar a llegir.
    Al cap d’una estona a la noia li va agafar gana, va obrir les galetes que tenia al seient del costat, i va començar a menjar.

    Quan ella va agafar la primera, l’home també en va agafar una. Ella es va sentir indignada, però no va dir res. Només va pensar: “Que descarat! Si jo fos més valenta, fins i tot li donaria una bufetada per a que no se n’oblidi mai”.
    Cada cop que ella agafava una galeta, l’home també n’agafava una.
    Allò la indignava tant que no aconseguia concentrar-se ni reaccionar.
    Quan quedava només una galeta, va pensar: “què farà ara aquest aprofitat?”
    Aleshores, l’home va partir la última galeta i en va deixar mitja per a ella.
    Ah, no! Allò li va semblar massa! Es va posar a rebufar de ràbia. Va tancar el seu llibre, va recollir les seves coses i va marxar cap al sector d’embarcament…
    Quan va asseure’s a l’interior de l’avió, va mirar dins la seva bossa i per la seva sorpresa, allà estava el seu paquet de galetes, intacte, tancat!
    Va sentir tanta vergonya!

    Només aleshores es va adonar de quan equivocada estava. Havia oblidat que les seves galetes estaven guardades dins la seva bossa! Ja no era temps ni tenia possibilitats per a donar explicacions o demanar disculpes. Però sí per a raonar:
    Quantes vegades a la nostra vida traiem conclusions, quan hauríem d’observar millor? Quantes coses no són exactament com pensem sobre les persones?

    Va recordar que existeixen quatre coses a la vida que no es recuperen:

    – Una pedra, després d’haver-la llançat;
    – Una paraula, després d’haver-la dit;
    – Una oportunitat, després d’haver-la perdut, i
    – El temps, després d’haver passat.


  • #11

    Mont Prats (viernes, 13 julio 2018 11:28)

    Tema : Autoestima
    Conte : La pedra màgica

    El Martí anava a l’escola i aprenia moltes coses. Era un nen alegre i el que més li agradava era jugar al pati. Jugava al sorral amb les pales, els rasclets, les galledes i… tirava sorra sense mirar on queia.

    Era un bon nen, però a vegades no podia controlar els seus impulsos. A més, últimament havia après a dir paraulotes, aquestes paraules tan lletges… Aviat es va adonar que quan tirava sorra enlaire, els altres infants s’enfadaven. Quan donava empentes fortes, ploraven. Quan deia una paraulota, els nens li ho deien a la mestra i llavors no podia jugar perquè havia de parlar amb la mestra i els companys.

    Un dia, el Martí estava trist, assegut al banc de l’escola. La mestra s’hi va acostar i li va preguntar què li passava. Ell va respondre: «La meva amiga Clara està enfadada amb mi perquè diu que li tiro sorra, dono empentes i dic paraulotes… Crec que és veritat i ara no sé què puc fer…».

    La mestra va agafar una pedra del pati i la va donar al Martí. Li va dir: «És un regal que et faig. Te la posaràs a la butxaca cada dia quan entris a l’escola i la tornaràs a deixar al lloc que tu triaràs quan marxis. Quan sentis que tens ganes de donar empentes o tirar la sorra enlaire, l’acariciaràs i et diràs a tu mateix, en veu interior: M’agrada que els nens i nenes juguin amb mi contents.»

    El Martí va acariciar la pedra i va dir: «M’agrada aquest regal, és una pedra màgica, oi? Crec que m’ajudarà. En comptes de donar empentes per trobar un lloc, preguntaré si em deixen posar on vull. Si em surt de dir alguna paraulota, la canviaré i diré una paraula dolça i bonica. I al sorral faré pastissos, castells, forats i muntanyes per fer córrer els cotxes en lloc de tirar la sorra enlaire.»

    El Martí va veure com en pocs dies tots els nens i nenes de l’escola volien jugar amb ell perquè era un noi amb moltes idees i sempre proposava jocs ben divertits. Les paraules i el regal màgic de la mestra li havien estat un gran remei. El Martí va pensar que els problemes es poden arreglar pensant i triant una bona solució.

    M.Teresa Abellán Pérez

  • #10

    10 (viernes, 13 julio 2018 00:11)

    Tema: Compartir ens fa feliços
    Conte: El peix irisat
    Hi havia una vegada un peix que tenia la peculiaritat de tenir les escates de colors brillants i llampants. Era un peix vanitós, pagat d’ell mateix que gaudia nedant per davant de tots el peixos de colors apagats i despertar la seva admiració.
    Però aquell peix se sentia sol, els altres peixos el miraven amb enveja, i si alguna vegada s’havien atrevit a acostar-s’hi per demanar-li alguna d’aquelles escates tan boniques, ell els responia amb supèrbia que les escates eren seves i que no se les podia treure de cap manera.
    Aquesta solitud el feia sentir-se trist i va explicar aquesta sensació al seu mestre.
    Aquest li va aconsellar que donés alguna escata per petita que fos.
    -No, i ara no puc fer això!!.
    Però va decidir fer-li cas. I va donar una escata. El peix que la va rebre es va sentir tan feliç !! i el peix irisat també se n’hi va sentir quan va veure com n’estava de cofoi i agraït aquell peixet de tristos colors.
    I així, cada vegada que algú li demanava una escata , ell l’hi donava. Poc a poc va anar guanyant amics i entre menys escates de colors tenia, més amics feia i més feliç se sentia. Ara ja no era ell sol qui tenia colors brillants i bonics. El mar s’havia omplert de petites espurnes de colors.

  • #9

    Pilar Garcia Cordoba (jueves, 12 julio 2018)

    Tema: L´enveja, la discriminació

    Conte: La Ventafocs

    Una noia (la Ventafocs) que viu amb el seu pare (la seva mare ha mort) i aquest es torna a casar amb una altra dona que té tres filles. Quan van a viure junts, aquestes tres filles no accepten la Ventafocs com a una germana més sinó com a una criada. És ella la que s´encarrega de totes les feines de la casa. Un dia, el príncep del regne organitza un ball i convida a tots els habitants del poble. Les tres germanes (per l´enveja que li tenen) no deixen anar la Ventafocs al ball i li diuen que s´ha de quedar netejant... Per sort per la Ventafocs se li apareix una fada que li concedirà poder anar al ball i fer-li un vestit. L´única condició és que ha de tornar a casa abans de les 12 de la nit. Arriba al ball, el príncep es fixa en ella i s´enamora. Mentre les germanes mortes d´enveja. Quan són les 12 de la nit, la Ventafocs surt corrents i pel camí perd una de les seves sabates. Al dia següent, el príncep, sabata en mà, recorre tot el poble, casa per casa, per trobar la seva estimada. Quan arriba a casa de la Ventafocs, les tres germanes la tanquen a una habitació per què ell no la pugui veure. Lògicament, la sabata no pertany a cap de les tres germanes. Finalment, el príncep por posar-li la sabata a la Ventafocs i comprova que era ella la noia de la que es va enamorar aquella nit al ball.



  • #8

    Eva Pagès (jueves, 12 julio 2018 17:55)

    Bona tarda,

    Comparteixo el conte amb vosaltres mitjançant el link.

    https://youtu.be/qg5o9oflgmQ

    Gracies

    Eva

  • #7

    Sandra F (jueves, 12 julio 2018 16:31)

    LA FALGUERA I EL BAMBÚ

    (per treballar la confiança i la paciència)

    BAMBÚ

    Un dia vaig decidir donar-me per vençut…vaig renunciar al meu treball, a la meva relació, a la meva vida. Vaig ser al bosc per parlar amb un ancià que deien era molt savi.
    -Podria donar-me una bona raó per no donar-me per vençut? Li vaig preguntar.
    -Mira al teu al voltant, em va respondre, veus la falguera i el bambú?
    -Sí, vaig respondre.
    -Quan vaig sembrar les llavors de la falguera i el bambú, les vaig cuidar molt bé. La falguera ràpidament va créixer. El seu verd brillant cobria el sòl. Però gens va sortir de la llavor de bambú. No obstant això no vaig renunciar al bambú.
    -En el segon any la falguera va créixer més brillant i abundant i novament, gens va créixer de la llavor de bambú. Però no vaig renunciar al bambú.
    -En el tercer any, encara gens va brollar de la llavor de bambú. Però no vaig renunciar al bambú.
    -En el quart any, novament, gens va sortir de la llavor de bambú. Però no vaig renunciar al bambú.
    -En el cinquè any un petit brot de bambú va treure el cap a la terra. En comparació de la falguera era aparentment molt petit i insignificant.
    -El sisè any, el bambú va créixer més de 20 metres d’altura. S’havia passat cinc anys tirant arrels que ho sostinguessin. Aquelles arrels ho van fer forta i li van donar el que necessitava per sobreviure.
    -Sabies que tot aquest temps que has estat lluitant, realment has estat tirant arrels? Li va dir l’ancià i va continuar…
    -El bambú té un propòsit diferent al de la falguera, no obstant això, tots dos són necessaris i fan del bosc un lloc bell.
    -Mai et penedeixis d’un dia en la teva vida. Els bon dia et donen felicitat. Els mals dies et donen experiència. Tots dos són essencials per a la vida, li va dir l’ancià i va continuar…
    -La felicitat et manté dolça. Els intents et mantenen fort. Les penes et mantenen humà. Les caigudes et mantenen humil. L’èxit et manté brillant…
    Si no aconsegueixes el que anheles, no desesperis… potser només estiguis tirant arrels…

  • #6

    Mercè Piera (jueves, 12 julio 2018 13:43)

    Tema: La vanitat. Sentiments de superioritat. El menyspreu d’altres. Menystenir algú quan realment no saps el què t’està aportant.

    CONTE: La rosa y el sapo
    Había una vez una rosa roja muy bella, se sentía de maravilla al saber que era la rosa mas bella del jardín. Sin embargo, se daba cuenta de que la gente la veía de lejos. Se dio cuenta de que al lado de ella siempre había un sapo grande y oscuro, y que era por eso que nadie se acercaba a verla de cerca. Indignada ante lo descubierto le ordenó al sapo que se fuera de inmediato; el sapo muy obediente dijo: Está bien, si así lo quieres.
    Poco tiempo después el sapo pasó por donde estaba la rosa y se sorprendió al ver la rosa totalmente marchita, sin hojas y sin pétalos. Le dijo entonces:
    Vaya que te ves mal. ¿Qué te pasó?
    La rosa contestó: Es que desde que te fuiste las hormigas me han comido día a día, y nunca pude volver a ser igual.
    El sapo solo contestó: Pues claro, cuando yo estaba aquí me comía a esas hormigas y por eso siempre eras la mas bella del jardín.

  • #5

    Josep M. Gómez (jueves, 12 julio 2018 13:40)

    Tema com afrontar les pròpies por i els nous reptes.

    EL GRA DE CAFÉ
    Un fill es queixava al seu pare de la vida i de com les coses li resultaven tan difícils. Es trobava atabalat pels problemes, no sabia com fer per tibar endavant i creia que es donaria per vençut. Estava cansat de lluitar. Semblava que quan solucionava un problema, n’apareixia un altre de nou.
    El seu pare, un xef de cuina, el va dur al seu lloc de treball. Allà va omplir tres olles amb aigua i les va posar sobre el foc. Aviat l’aigua de les tres olles estava bullint. En una hi va tirar pastanagues, a l’altra ous i a l’última hi va posar grans de cafè. Les va deixar bullir.
    El pare no deia res; el fill esperava amb impaciència demanant-se que devia estar fent el seu pare. Al cap de vint minuts el pare va tancar el foc i va treure les pastanagues, els ous i una tassa de cafè.
    Mirant al seu fill, li va dir:
    - Digues, Jordi, ¿què veus aquí?
    - Veig pastanagues, ous i cafè
    - Toca les pastanagues, ¿com estan?
    - Estan toves
    - Ara agafa un ou, trenca’l. Com és?
    - És un ou dur
    - Ara tasta el cafè. T’agrada?
    - Mmmm, sí, ha quedat boníssim
    El noi va demanar:
    - Que em vols dir amb això, pare?
    - Et vull dir que tant les pastanagues, com els ous, com els grans de cafè s’han hagut d’enfrontar al mateix problema: aigua bullint. Però cadascun hi ha reaccionat d’una manera diferent. La pastanaga va arribar a l’aigua forta, dura; però després de passar per la prova s’ha tornat dèbil, fàcil de desfer.
    L’ou al principi era fràgil, la closca fina protegia un interior líquid; però després de passar per l’aigua bullint l’interior es va tornar dur.
    - I el cafè?
    - Els grans de cafè són una cosa única: després de passar per l’aigua bullint ells no han canviat, però han transformat l’aigua. Quina d’aquestes tres coses ets tu?
    - Que vols dir?
    - Quan els problemes truquen a la porta, ¿com reacciones? ¿Ets una pastanaga que sembla forta, però que quan la mala sort o la pena et toquen, et tornes dèbil i perds la teva fortalesa?
    ¿O ets un ou, que comença amb el cor tendre, però que després d’una mort, una separació, o un desengany, et tornes dur i rígid? ¿Sembles igual per fora, però per dins ets aspra i amargat, amb un esperit i un cor endurit?
    ¿O bé ets com el cafè? El cafè canvia a l’aigua bullint, l’element que li feia mal. Quant més calenta estigui l’aigua, millor sabor prendrà el cafè. Tant de bo puguis ser així, i reaccionar als problemes de manera positiva, sense deixar-te vèncer, fent canviar les coses al teu voltant perquè siguin millors.

  • #4

    Silvia Marimon (jueves, 12 julio 2018 11:10)

    CONTE: La ballarina que no va creure en el seu talent

    Hi habia un vegada una nena que sentia passió per la dansa i practicava sense parar somniant que un dia seria una professional i ballaria en els millors teatres. Un dia va venir a la seva ciutat un prestigiòs director de ballet rus en busca de noves promeses. La nena es va apuntar al concurs i va fer un dels seus millors balls tan assajats. Quan va acabar li va preguntar al director que li habia semblat i si creia que es podria convertir en una estrella de la dansa. El director li va contestar que ho sentia però que ella no tenia cap talent per la dansa.
    La nena va marxar plorant i va llençar de camí a casa les sabatilles de ballarina pensant que no servia per ballar.
    Passats els anys aquella nena es va fer gran i va acceptar tenir una feina senzilla per poder sobreviure.
    Un dia va assaventar-se que ,aquell director tant important amb el que ella va fer la prova, venia a la seva ciutat. Va acudir emocionada a la funció amb aquelles ballarines que es movien amb tanta elegancia i bellesa. Quan va acabar la funció va poder apropar-se a saludar al director, li va dir que fa uns anys va venir a aquella mateixa ciutat en busca de noves promeses i que ella va fer la prova, i li va dir que per culpa seva va renunciar al seu gran somni de ser ballarina perque ell li havia dit que no tenia talent. El director li va dir que això li deia a tothom perque segons la seva experiencia ell creia que al final els que triomfen són els que donen més valor al que ells pensen de si mateixos que el que els altres creuen d’ells.

  • #3

    Sílvia Capellas Micó (jueves, 12 julio 2018 09:47)

    TEMA : Cadena de favors
    (Es una experiència real d’aquest any )
    Ja marxava de l’escola quan el mestre d’anglès, l’Steven, va entrar a la meva classe amb llàgrimes als ulls . Li feia molt mal l’esquena , s’havia fet mal a l’aixecar a una nena perquè arribes a la part més alta de la pissarra. Em demanava si li podia portar la cartera fins el cotxe ! . Al veure’l en aquest estat li vaig dir que l’acompanyava a urgències , que algú havia de mirar el què s’havia fet . Patia perquè havia d’anar a recollir als seus fills i no volia trucar a la seva dona perquè no es preocupés ( és anglès!). Caminant al seu costat el vaig acompanyar al cotxe . No es podia ni doblegar per entrar a dins ; finalment ho va aconseguir . Vaig trucar a l’escola dels seus fills perquè es quedessin a canguratge mentre resolíem el que estava passant. El vaig acompanyar a urgències . No parava de repetir que marxés perquè sabia que jo havia d’anar a recollir també al meu fill . Jo ja havia trucat als avis perquè l’anessin a buscar .
    Vaig esperar-me amb ell fins que el van atendre . Després no va voler que l’acompanyés a casa i va marxar tot sol amb el cotxe ,... mira que és tossut!.
    Passada una setmana d’aquest fet , jo anava amb presses a buscar al meu fill a l’escola de música . Hi ha una escala força empinada que sempre baixo saltironant . No sé com va passar però amb vaig veure donant voltes per aquella escala i sentint la veu del meu fill que cridava : Mamaaaa!!!!. Un cop a terra no em podia moure . Dues noies van esperar a que em veiés amb força per aixecar-me i em van ajudar a posar-me en peu . M’havia fet mal, molt mal. No podia moure el braç i sentia un dolor molt fort a la cama . Una de les noies es va oferir a aparcar-me bé el cotxe que, amb les presses , havia deixat en doble fila . L’altre noia ,que anava amb dues criatures, es va oferir a portar-me a l’hospital. El meu fill estava ben espantat . Es van esperar ella i les seves filles amb mi fins que van arribar els meus pares . Jo no la coneixia de res aquesta noia!
    Passats uns mesos l’Steven ens va visitar a l’escola ; portava de baixa força temps. Anava molt encarcarat i en el seu rostre encara hi havia dolor.
    Després de donar-li dos petons em va agrair el que vaig fer aquell dia per ell. Jo li vaig explicar la meva història . Un dia tu ajudes a algú i algú altre, en un altre ocasió, t’ajuda a tu . És així com funcionem les bones persones i és realment fantàstic !

  • #2

    Sílvia Capellas Micó (jueves, 12 julio 2018 01:20)

    Tema: Els nostres alumnes han de ser actius . No cal explicar-ho tot ...ells han de pensar i esbrinar-ho
    Conte:
    EL MAESTRO SUFI
    El Maestro sufi contaba siempre una parábola al finalizar cada clase, pero los alumnos no siempre entendían el sentido de la misma... - Maestro – lo encaró uno de ellos una tarde. Tú nos cuentas los cuentos pero no nos explicas su significado...
    15
    - Pido perdón por eso. – Se disculpó el maestro – Permíteme que en señal de reparación te convide con un rico durazno. - Gracias maestro.- respondió halagado el discípulo - Quisiera, para agasajarte, pelarte tu durazno yo mismo. ¿Me permites? - Sí. Muchas gracias – dijo el discípulo. - ¿Te gustaría que, ya que tengo en mi mano un cuchillo, te lo corte en trozos para que te sea más cómodo?... - Me encantaría... Pero no quisiera abusar de tu hospitalidad, maestro... - No es un abuso si yo te lo ofrezco. Solo deseo complacerte... - Permíteme que te lo mastique antes de dártelo... - No maestro. ¡No me gustaría que hicieras eso! Se quejó, sorprendido el discípulo. El maestro hizo una pausa y dijo: - Si yo les explicara el sentido de cada cuento... sería como darles a comer una fruta masticada




    Tema : No tot el que fem o en el que posem esforç ens donarà resultats o beneficis que puguem gaudir nosaltres , però de la mateixa manera que nosaltres gaudim de coses que han fet d’altres amb esforç , els resultats que sortiran del nostre esforç el gaudiren altres .

    SIN NOMBRE 2

    En un oasis escondido entre los mas lejanos paisajes del desierto, se encontraba el viejo ELIAHU de rodillas, a un costado de algunas palmeras datileras. Su vecino HAKIM, el acaudalado mercader, se detuvo en el oasis a abrevar sus camellos y vio a ELIAHU transpirando, mientras parecía cavar en la arena. -Que tal anciano? La paz sea contigo. -Contigo- contesto ELIAHU sin dejar su tarea. -Que haces aquí, con esta temperatura, y esa pala en las manos? -Siembro- contesto el viejo. -Que siembras aquí, ELIAHU? -Dátiles -respondió ELIAHU mientras señalaba a su alrededor el palmar. -Dátiles!!!- repitió el recién llegado, y cerro los ojos como quien escucha la mayor estupidez. -El calor te ha dañado el cerebro, querido amigo. Ven, deja esa tarea y vamos a la tienda a beber una copa de licor. -No debo terminar la siembra. Luego si quieres, beberemos... -Dime, amigo: Cuantos años tienes? -No se... sesenta, setenta, ochenta, no se... lo he olvidado... pero eso que importa? -Mira amigo, los datileros tardan mas de 50 años en crecer y recién después de ser palmeras adultas están en condiciones de dar frutos. Yo no estoy deseándote el mal y lo sabes, ojalá vivas hasta los 101 años, pero tu sabes que difícilmente puedas llegar a cosechar algo de lo que hoy siembras. Deja eso y ven conmigo. -Mira Hakim, yo comí los dátiles que otro sembró, otro que tampoco soñó con probar esos dátiles. Yo siembro hoy, para que otros puedan comer mañana los dátiles que hoy planto... y aunque solo fuera en honor de aquel desconocido, vale la pena terminar mi tarea. -Me has dado una gran lección, ELIAHU, déjame que te pague con una bolsa de monedas esta enseñanza que hoy me diste - y diciendo esto, HAKIM le puso en la mano al viejo una bolsa de cuero. -Te agradezco tus monedas, amigo. Ya ves , a veces pasa esto: tu me pronosticabas que no llegaría a cosechar lo que sembrara. parecía cierto y sin embargo, mira, todavía no termino de sembrar y ya coseche una bolsa de monedas y la gratitud de un amigo.
    17
    -Tu sabiduría me asombra, anciano. Esta es la segunda gran lección que me das hoy y es quizás mas importante que la primera. déjame pues que pague esta lección con otra bolsa de monedas. -Y a veces pasa esto -siguió el anciano y extendió la mano mirando las dos bolsas de monedas-: sembré para no cosechar y antes de terminar de sembrar ya coseche no solo una, sino dos veces. -Ya basta, viejo, no sigas hablando. Si sigues enseñándome cosas tengo miedo de que no me alcance toda mi fortuna para pagarte...

  • #1

    sara sitjes (miércoles, 11 julio 2018 21:17)

    Tema: La felicitat com a fi últim al que vol arrivar l’ésser humà
    Conte: Hi havia una vegada una família de tres membres: el pare, la mare, i una adolescent.
    La mare i el pare treballaven i la filla estudiava. Un dia l’adolescent va arribar a casa entusiasmada ja que a classe el professor els va dir que havien de buscar la clau de la felicitat.
    Quan va arribar a casa va preguntar als seus pares si tenien la clau de la felicitat, però ells se la van treure de sobre.
    L’adolescent va anar a casa dels avis i va trobar al seu avi i li va preguntar que li agradaria que li fes la clau de la felicitat, i l’avi li va respondre que em molt d’agust li faria si ella li donava el model.